Exposició PERIFÈRICS (8-28 Maig 2014) al CCB

         PERIFÈRICS. Una exposició a la perifèria urbana

S’entén que tot allò que és perifèric  se situa  als  afores d’alguna cosa, és a dir , als afores  d’allò que està constituït, reconegut i fet,  i que suposa la centralitat.  Es parla de les ciutats perifèriques, del barris perifèrics,  dels països perifèrics,  també, com no, de l’art i del pensament perifèric. Tot allò que genera  angúnia,  soroll, malestar, que no es vol veure, que fa pudor, que s’ha d’amagar, que no es vol que es vegi  d’una manera o d’una altra... es trasllada cap a fora. Els centres han de ser polits i macos, visibles, correctes. En canvi,  a les perifèries hi cap tot: els fums, les olors i tot allò que és lleig. Així acaben essent espais caòtics, no pensats, d’al·luvió i també de necessitats.

Però transitar per les perifèries  viure-hi, pensar o crear en elles té alguna cosa  d’emoció, de risc,  de sentir que no tot està vist ni tot sabut, que pot passar alguna cosa, i  tot allò que es previsible en l’origen, en els centres,  en les perifèries  pot ser diferent. Si el centre és ordre, la perifèria és conflicte.

 Situar-se a les perifèries, no només físiques i espacials, sinó  també en les mentals, en les espirituals, en les vitals, com a manera de ser, de pensar, de crear...  pot tenir aquell moment agosarat  que et fa situar  més enllà dels límits previsibles , sabuts o correctes.

És per això que exposicions com aquesta que esteu veient se situen més enllà de la necessària comunicació del que crea i el que mira. Se situa precisament en les perifèries de la representació, tant per la necessitat d’aquells que volen treballar més enllà de convencionalismes, modes i dictats estètics, o si més no,  portant la seva  experiència pròpia al límit del possible, amb l’audàcia  del que no se sent imprescindible ni “divo” ni central.

El col·lectiu CMR no té programa, discurs o relat, que dirien els més pedants. Comparteixen o han compartit un mateix espai, aquí mateix, en el límit d’una zona industrial en davallada (la carretera del Mig)  i un barri residencial com és Bellvitge i que com el lloc viscut, s’han situat a la perifèria de la creació, a la recerca de llenguatges propis en aquest context difícil  on modernitat i postmodernitat  s’han vist superades  com a expressió de complexitats socials  incertes, però com el mateix lloc on treballen, demanen visibilitat, atenció i molta, molta.........sensibilitat.

Amb  molt de gust esteu convidats a casa seva, que és casa de tots.

Àlex González. Abril 2014

De la ciudad invisible a la ciudad difusa

El pintor Alex González recrea su propio imaginario urbano en una vuelta de tuerca a su pintura abstracta donde nos propone un nuevo viaje hacía sus ciudades, ciudades que se hacen presente en su obra como realidad física de su observación meticulosa de paseos urbanos por su ciudad , o de todas las ciudades que ha conocido, o vivido. Ciudades que se cuelan en su estudio, en su memoria, en sus lecturas, ciudades que especialmente le resultan atractivas, aquellas a las que rinde homenaje, aquellas que no están en las guías de viaje, las que no son glamurosas, en definitiva, ciudades invisibles, de memoria , que poco a poco se hacen difusas en una pintura creativa donde dilata continuamente los límites de esta, con una potencialidad infinita de moverse dentro de un contenedor que siempre contiene otros en los límites de la provisionalidad, en la falta de solución definitiva y en un laberinto sin final. Ciudades difusas, ciudades compactas, modelos contrapuestos que en su pintura se hacen visibles como realidades existentes expresadas plásticamente.

Pinturas que nos hablan de partidas, nunca de retornos, una pintura de líneas, que desde una imagen rebotan hacia otra, que se abren desde vértices combinatorios, como un observatorio simultáneo que remitiéndonos a la verticalidad o la horizontalidad nos las sitúa al límite de lo posible. Sus ciudades, es decir, sus pinturas, nos sitúan delante de un mundo como si fuera una maqueta que pueda dominarse de una sola mirada, la del espectador, el visitante, o mejor dicho, la del paseante urbano.

José Luis Arranz. Historiador del Arte